Josep Carner

índice

A hora foscant

El gall

Tres noies

Bèlgica

A HORA FOSCANT

 

És tard, els camins ja no em tempten.-

I us sé, del verger dins el clos,

caiguts, trepitjats en la boira,

oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives

com d'un indecís estranger.

Sospiren espectres de dàlies

enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes

que uneix els vivents als caiguts.

S'escampa la nit invencible,

mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula

i algun voleiant pensament,

la vella cadira malmesa

i un full de paper malcontent

 

A la hora del crepúsculo

Es tarde, no me tientan los caminos.
Y en el jardín cerrado, yo os sabía,
caídos, pisoteados en la niebla,
¡oh flores, hojas, días!
Mis pasos se vuelven furtivos
como un indeciso extraño.
Suspiran espectros de dalias
en medio de sombras llorando.
Flota lejos un son de campanas
que une los vivos a cadáveres.
Se esparce la noche invencible,
mar de islas que son soledades.
Y me llaman la luz en la mesa
y algún pensamiento que vuela,
la vieja silla malparada
y una hoja de papel descontenta.

(Versión de José Agustín Goytisolo)

 
ir al índice

EL GALL

-M'he guanyat cada lloança,
cada crit d'admiració!
Sóc el símbol de la França!
I al corral, quan ve pitança,
jo l'estreno, gall que só.

Ja qui em guaita ho endevina:
em pertoca de manar.
El meu bec no és de joguina
ni suporta cap gallina
l'espurneig del meu mirar

I si el sol, per la galvana
que sa jaça li encomana,
veu la boira i no la fon,
-Què fas? -crido- tarambana!
Treu el nas i alegra el món!

(
De Bestiari, 1964)

 

El Gallo

-¡Me gané cada alabanza,
cada voz de admiración!
¡Soy el símbolo de Francia!
Y en el corral, si hay pitanza,
la estreno, gallo que soy.

Quien me mira lo adivina:
a mí me toca mandar.
Mi pico no es de jugar
y no aguanta una gallina
mis ojos al chispear.

Y hasta si el sol, por desgana
que le contagia su cama,
ve la niebla y no la funde,
-¿Qué haces? -grito-, ¡tarambana!
¡Asoma y alegra el mundo!

 

 
ir al índice

TRES NOIES

Passen tres noies, totes de blanc,

sota una pluja de sol batent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l'herba

i que refacin el cor del món.

Oh nova glòria, ben tots memòria!

Ulls que llampeguen i boca ardent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent!

TRES CHICAS

Pasan tres chicas, todas de blanco,

bajo una lluvia de sol batiente,

manos enlazadas, mejillas rosadas

y cabelleras volando al viento.

Desconocidas ya de sus madres,

fueron deseosas quién sabe dónde;

parece que estrenen el gozo de la hierba

y que rehagan el corazón del mundo.

Oh nueva gloria, bien todos memoria!

Ojos que emiten destellos y boca ardiente,

manos enlazadas, mejillas rosadas

y cabelleras volando al viento!

 
ir al índice

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.

Bélgica

Si mi destino fuesen las tierras extranjeras,
me agradaría envejecer en un país
donde la luz se filtrase cual sonrisa amarilla, grisácea,
y prados hubiera con ojos de agua y aceras
ornadas de olmos, arces y perales;
vivir en paz, nunca señalado,
en una nación de buenas gentes unidas,
cual corazón junto a corazón, ciudad junto a ciudad,
y calles y faroles avanzando por el césped.
Cielo y nubes, dóciles o crueles,
cautivos quedarían en canales de trémula agua,
toda ella deseo de reflejar a las estrellas.

Me gustaría hacerme viejo en una ciudad
con soldados no muy de veras,
donde todos se enterneciesen con música y pintura
o con el bello árbol japonés en flor,
donde el niño y el obrero nunca inspiraran tristeza,
donde viéseis unos interiores humanizados
por las pipas, las charlas y la hospitalidad,
con flores ardientes cual magnífica sorpresa,
incluso en los días más fríos.
Y a menudo, junto a un portal de iglesia,
habría pintoresco, un mercado famoso,
con el botín del mar, con los dones de la tierra,
todo abundante para todos.

Una ciudad donde sobraría tiempo
para ver, por amor a la melancolía
o por deseo de novedad tintineante,
casas antiguas con parques donde anidan sombras
y muchas casas nuevas con jardincillo delante.
Ahí se encontrarían sabios de todas suertes,
y cien paraguas eminentes
formarían -ay, abiertos- oficiales hileras
en la inauguración de los monumentos.
Y de pronto, al borde de largas avenidas,
estarían los hayedos, las manchas de los estanques,
para el amor, el gozo, la soledad y el lamento.

De mucho, desierto; de mucho, ayuno,
en medio de los demás viviría, un poco en cada uno.
Mas nadie a nadie
habría de temer, de seguir su vía.
Por azar conocería un viejo jardín
recoleto, de cristalino surtidor,
con peces de oro que dan más alegría.
De mí dirían niños con migas de pan en la mano:
-Es el señor de cada día.

Versión de José Batlló
 

ir al índice

 

IR AL ÍNDICE GENERAL